Introducció

Profesionals 

Anorèxia Nerviosa 

Bulímia Nerviosa 

Ingesta Compulsiva 

Trastorns Relacionats 

Testimonis 
 
Testimoni de un Pare 

Serveis 

U.P.A GIRONA
UNITAT DE PATOLOGIES ALIMENTARIES i DESORDRES RELACIONATS






Introducció

No és de sorprendre que les patologies alimentàries estiguin incrementant dia a dia, tinguen en compte el lloc en què la nostra societat col·loca el ser prim. En la nostra cultura, els joves reben el missatge, des de molt petits, que per ser feliços i tener èxit cal ser prim. Anuncis de dieta apareixen constantment a la televisió, donant-nos el missatge de que un cop hàgim perdut pes, serem feliços. Aquesta pressió social porta a que molts adolescents, no conformes amb el seu cos, es deprimeixin, s'aïllin i es sentin perdedors. Aquest fenomen és una de les causes per la que molts adolescents s'aboquen a una dieta amb la finalitat d'aconseguir "el cos ideal", una dieta que en molts casos es tornarà una obsessió de mai acabar, una obsessió que passarà a ser el centre de les seves vides. L'anorèxia i bulímia, són les dues cares de la mateixa moneda, dues patologies complexes i multicausals que comporten no tan sols canvis fisiològics sinó també psicològics. Generalment la persona que pateix una d'aquestes malalties, les nega. Aquesta informació va dirigida als familiars per a què aprenguin a descobrir aquestes patologies amagades. Aquests trastorns, de no ser tractats comporten un deteriorament no tan sols físic, sinó també social molt important. En alguns casos s'arriba a la mort. Un diagnòstic precoç és el primer pas cap una curació.



Profesionals


La unitat de Patologies alimentaries està dirigida per el Dr. Ramón Noguera i Hosta i el coordinador General és el Sr. Pablo Chapur Zartmann.

Dr. Ramón Noguera I Hosta
Doctor en medicina, especialista en psiquiatria. Membre del Real Col.legi de Psiquiatres del Regne Unit.
Cap del servei de Psiquiatria de la Clínica Dr. Bofill de Girona. Ha participat en diferents congressos i ponències d'àmbit internacionals relacionats amb la seva activitat mèdica. Consta la publicació de més de 50 articles a revistes de divulgació científica, alhora que ha participat també e l'el.laboració de alguns llibres de psiquiatria.

Sr. Pablo Chapur Zartmann
Psicòleg clínic postgraduat en Transtorns Alimentaris per la facultat de Medicina de Buenos Aires, Argentina
A Argentina i Uruguay va coordinar diferents centres de dia orientats a la atenció de l'Anorexia i Bulimia. En la seva tràjectòria cal incloure conferències dictades a varies institucions, programes de divulgació tècnica per radio i a la televisió a America i Espanya, a més de articles publicats a diferents revistes de divulgació científica.

Síndrome del fisicoculturista ¿Un nuevo trastorno de la Conducta Alimentaría?.

Trastornos de la Conducta Alimentaría y Alexitimia y Depresión

Traduccion al Español de Articulo del Washington Post sobre la Patología Alimentaria en Argentina (1995).

Article de " Mujer Nueva 2004 "

Ha treballat a California per l'ANAD (National Association for Anorexia Nervosa and Related Disorders). Més recentment ha participat en jornades especifiques per l' Anorexia i Bulimia a Girona, on resideix actualment i coordina un centre de dia per la prevenció i el tractament de les Patologies Alimentaries.
Autor del llibre “Vivir Peligrosamente: Anorexia y Bulimia”.



Anorèxia Nerviosa


· Característiques conductuals
Obsessió pel menjar, les calories i les receptes de cuina. L'alimentació té característiques restrictives. Excuses per no ser a l'hora dels àpats (ex "ja he menjat", "no em trobo bé"). Disconformitat amb el seu cos (ex "estic molt grassa"), sentiments de culpa i vergonya davant el menjar. Hiperactivitat o excerci físic excessiu, tan sols amb l'objectiu de controlar i/o baixar de pes. En ocasions, evidències de vòmits autoprovocats, abús de laxants, diürètics i/o pastilles per aprimar, amb l'objectiu de controlar i/o baixar el pes.

· Característiques psicològiques
Depressió, tristesa, irritabilitat, crisi d'angoixa, idees de mort, baixa autoestima: autocrítica i constants sentiments de culpa. Tendència a l'aïllament (por a sentir-se exposats en situacions socials, sobretot en aquelles on s'hagi de menjar). Actitud perfeccionista, autoexigència, etc.

· Característiques fisiològiques
Pèrdua progressiva de pes, amenorrea (pèrdua de menstruació). Mareig, deshidratació, hipotèrmia, bradicàrdia, anèmia, estrenyiment. Pèrdua del cabell, lanugo (desenvolupament del pèl moixí anormal i molt fi per tot el cos, sovint és considerat síntoma de la inanició). Edemes (retenció de líquids als teixits).



Bulimía Nerviosa


· Característiques conductuals
Obsessió pel menjar, les calories i les receptes de cuina. L'alimentació té característiques restrictives confinades amb afartaments. Vòmits autoprovocats, abús de laxants, diürètics i/o pastilles per aprimar amb l'objectiu de controlar i/o baixar el pes. Anar al lavabo després dels menjars amb l'objectiu de vomitar, menjar d'amagat. Autoagressions..

· Característiques psicològiques
Inestabilitat emocional: el caràcter és oscil·lant (igual que el pes), passen ràpidament de la depressió a l'eufòria, de l'autoexigència a la deixadesa. Irritabilitat, crisis d'angoixa, idees de mort, ansietat. Baixa autoestima: autocrítica i constants sentiments de culpa. Tendència a l'aïllament (por a sentir-se exposats en situacions socials, sobretot en aquelles on s'hagi de menjar).

· Característiques fisiològiques
Oscil·lacions importants de pes. Irregularitat en la menstruació. Fatiga i manca d'energia. Mareig i deshidratació. Estrenyiment i diarrea. Pèrdua del cabell. Erosió de l'esmalt dental. Hipertròfia de les glàndules salivals (per l'esforç del vòmit). Gastritis. Signe de Russell (durícies a les mans per l'empremta dentaria a l'introduir el dits per provocar el vòmit).



Ingesta compulsiva


· Trastorns de la Conducta Alimentària no Especificats (TCANE)
A part de l'Anorèxia i la Bulímia existeixen altres trastorns en el context de la Conducta Alimentària, són els anomenats; Trastorns de la Conducta Alimentària No Especificats (TCANE). Aquests no compleixen de manera estricta els criteris per cap trastorn específic com són l'Anorèxia o la Bulímia. 

· Ingesta Compulsiva :
Entre ells trobem el Trastorn per Ingesta Compulsiva. Aquest mereix una atenció especial, ja que les persones afectades acostumen a tenir un sobrepès important i en els seus historials es veu que ja han passat per diferents dietes i cicles de pes.

La persona que pateix un Trastorn d'aquest tipus, consumeix grans quantitats d'aliments en breus períodes de temps, es sent fora de control al menjar i experimenta sensacions de culpabilitat i vergonya després de fer-ho.
Aquestes persones comparteixen certes característiques psicològiques que es donen en la Bulímia, como es la baixa autoestima, la depressió , la inestabilitat emocional ; així com també una preocupació exagerada pel menjar, la imatge i el pes.



Trastorns Relacionats


La manera habitual que la persona te de pensar, sentir, actuar i construir els seus conceptes sobre sí mateixa i el món que l’envolta, determina la forma en que s’enfronta a la vida.

La mancança de recursos o el cometre errors en la manera d’interpretar el que vivim i/o sentim, ès un factor que predisposa a desenvolupar no tan sols un trastorn alimentari, sinó també qualsevol altre tipus de trastorn psíquic. Per aquest motiu a la nostra Unitat també oferim tractament a totes aquelles persones que, sense patir una alteració de la conducta alimentària , comparteixen les mateixes característiques psicològiques implícites en aquests trastorns i que així doncs; suposen obstacles per poder tenir una bona qualitat de vida.

Tractem entre d’altres les següents dificultats: problemes d’autoestima, trastorns de personalitat, obsessions, problemes de comunicació i relacions socials, incapacitat per afrontar la frustració, trastorns de l’estat d’ànim, alteració del control dels impulsos, ansietat, fòbies, depressió,......etc.



Testimonis


Testimoni de una noia de 24 anys amb Anorèxia Nerviosa

· INICI
Quan em van dir per fer el testimoni a la web vaig pensar: -Que guai!, però em penso que em costarà més del que em pensava... fa remoure molts mals moments, i a ningú li agrada reviure-ho...tot i que pot ser bo fer-ho de tan en tan per no tornar-hi a passar.

No recordo quan va començar tot, suposo que es porta a dins i acaba sortint en alguna etapa de l’adolescència.
Ja de petita sempre era la més acomplexada. Les meves amigues començaven a fer el canvi de nena-dona i jo no. Elles tenien pit, compraven pantalons cenyits, els nois els anaven al darrera...i jo seguia sense canviar, m’havia de comprar roba de nena, no trobava talles de roba juvenil perquè era massa esquifida, petita...i plorava perquè no podia vestir-me com elles i marcar cul, pit... Amb les amigues, jugàvem a fer la “noia perfecta”, buscant les qualitats de cada una de nosaltres, i llavors buscàvem la “noia defecte” amb els defectes de totes. No recordo estar en cap qualitat de la “noia perfecta”, en canvi, si en l’altra...en aquestes situacions, em sentia malament, ridícula, lletja, inferior... simplement, el millor era esperar que passessin...

· ADOLESCÈNCIA
Poc a poc vaig anar canviant i vaig passar una època més bona, més segura amb el meu aspecte físic. Estava fent el canvi, per tan, el meu cos adquiria forma de noia, cosa que m’agradava (de moment). Estava deixant de ser aquell sac d’ossos sense res per destacar...
Quan em deien que algun noi m’anava al darrera no m’ho creia, sempre pensava que devien voler riure’s de mi.

Recordo la temporada 1997-98 una de les millors èpoques. Sortia, m’ho passava bé, lligava, etc.
Amb la família tenia algun conflicte amb el tema dels horaris. Sempre em feien tornar abans que totes. La meva cosina i jo sempre érem les excepcions, i això em feia sentir “diferent” a la resta...però sincerament, per la resta de coses puc considerar que estava molt més contenta.

Amb tot això no vull dir que hagi passat una mala infància-adolescència ni molt menys, però si que tenia aquests sentiments d’inferioritat.
A casa també em passava, perquè el meu germà sempre era el que tenia les coses clares. Ell volia fer una carrera, tenia il·lusions i era molt responsable. Era agradable, sensible amb tothom i el veia com el mimat de la casa, o jo com la ovella negra. Jo era molt més rebel, no sabia el que volia en un futur, era inconformista amb les seves normes... Això va començar-me a generar uns gelos, que van passar a convertir-se en malaltia pura.

Com amb quasi tot, també vaig ser la última de començar a fumar, ja que sabia que els meus pares no ho suportaven i no els volia decebre, a més, sempre m’havien inculcat que fumar era dolent i per l’asma no m’aniria gens bé.
Però ja n’hi havia prou de ser diferent, almenys amb el que podia triar jo, pensava fer el que em donés la gana! Al fi i al cap era la meva vida. Aquí devia ser quan vaig entrar a l’època més rebel i a fumar porros, les primeres borratxeres...
Sortint amb el xicot les coses a casa van canviar una mica. Ja no se m’imposava tan, les hores de tornar a la nit es van allargar com amb la resta de la colla. Per aquestes en tenia 16, i ell era una persona que no em va deixar “desmadrar” i per por a perdre’l, no vaig provar les drogues, tot i que li havia insistit alguna vegada.

Amb els menjars, fins aquesta època no havien condicionat la meva vida. Moltes vegades a la feina sortíem a comprar “porqueries” i a mig matí ens ho menjàvem. Un dia, un company de feina em va preguntar: - I tu, menjant totes aquestes porqueries, no fas res d’esport? (la meva traducció va ser: - Nena, t’estàs posant com una bola...).
Aquell mateix matí m’estava apuntant al gimnàs. No sabia a on m’estava posant.
Com ja he dit abans, els menjars no em condicionaven, però al haver fet el canvi, si que estava acomplexada per vàries zones del meu cos, com la panxa, les cuixes... m’havia notat un canvi molt gran, de ser poqueta cosa a tenir forma, però no la forma que a mi m’agradaria tenir. Em sentia desproporcionada, per això, apuntar-me al gimnàs va ser per mi una manera de moldejar el meu cos.

· A PARTIR DELS 17 ANYS
Poc a poc m’anava “cuidant” més per aconseguir sentir-me més bé amb mi mateixa, amb el meu cos, més segura...El meu xicot em deia que ja li agradava tal com era però jo li deia que si estigués més prima li agradaria més... Com que tampoc era una cosa preocupant, ningú més li va donar importància, potser pel simple fet de que tothom té manies!

A casa vaig parlar amb la meva mare, de que aquell últim any m’havia engreixat força i si em podia fer una dieta.
Ella em va veure força preocupada i per veure’m més tranquil·la i contenta va demanar dietes a amigues seves i feia plats més lleugers.
Això em va portar a suprimir també les famoses “porqueries” que menjava entre àpats, com eren la bolleria, la xocolata, les xuxeries, etc.
Em vaig proposar controlar-m’ho per saber fins a quin punt podia arribar. Aquí ja m’estava obsessionant força.
Tenia una gràfica amb el pes de cada dia, i a finals de setmana comptava els grams o quilos que havia perdut.
No em permetia baixar, si hi havia algun dia que la bàscula marcava alguns grams de més, em posava malament, tenia por a no parar d’engreixar-me, per tan, buscava altres alternatives: vaig augmentar les hores de gimnàs, rebaixar quantitats de menjar...
No ho veia com una malaltia ni com una obsessió, simplement m’estava cuidant amb l’alimentació.
La bàscula va arribar a ser la meva millor amiga. Em podia pesar 4 o 5 cops al dia, abans i després de dinar, amb i sense roba, abans i després d’anar al wc... per controlar el meu pes real en tot moment.

· OBSESSIÓ = CANVIS CONSTANTS D’HUMOR
Quan el pes no era el que jo esperava o desitjava, m’autocastigava plorant a l’habitació tota sola, mirant-me al mirall com m’havia crescut la panxa i pensava que la gent em notaria molt el canvi de pes! Em sentia molt culpable d’haver menjat...
Cada vegada era més difícil baixar de pes, al principi va ser molt fàcil, però després costava cada cop més. Per això, com més suprimia aliments i més esport feia, més irritable em sentia.

A casa la comunicació amb mi pràcticament era nul·la. Em sentia atacada en tot moment. Quan la meva mare em preguntava alguna cosa li contestava malament, i dient-li: a tu què t’importa xafardera?
Tot el que em deien o preguntaven m’ho prenia com que em volien controlar, que volien saber coses per xafardejar i que jo no els importava per res. Parlo en plural, referint-me al meu germà també.
El meu pare normalment era de viatge i clar, a les hores dels àpats érem nosaltres tres. Les converses eren de la feina del meu germà, de coses de la meva mare...i de mi, res. Si no em parlaven, em sentia desplaçada i marginada, sola, i si em preguntaven alguna cosa, estava tan rabiosa que la resposta sempre era algun moc dels meus, per tan, van acabar per seure a taula i xerrar ells dos. Cada hora d’àpat era un canvi d’humor brutal, entre afrontar-me al menjar d’ells i veure el meu, que era miserable i sense gust i tenir la situació de sentir-me sola i marginada...ho passava fatal, i és quan acabava de dinar ràpid i anava cap a dalt a posar-me música, plorar i fer abdominals.

A la tarda entrava a treballar, i quan sortia, directe cap al gimnàs!!! Oooh, per fi, tot el dia esperant per arribar al gimnàs, que era el millor moment del dia! Allà hi tenia la meva gent, la meva gran addicció (cremar).

Per continuar amb el meu control de pes que fos sempre a la baixa i mai a l’alça, vaig pensar en comprar diurètics a la farmàcia, que me’ls van vendre sense cap mena de problemes. Tampoc hi trobava gaire l’efecte fins que un dia vaig descobrir unes herbes laxants que em feien un efecte quasi immediat.
No me’n feia gaires vegades, només quan anava malament de ventre, però clar, pensant tan en aprimar-me, vaig passar de fer-ho poc a prendre-m’ho a diari... A més, com que no he sabut vomitar mai, era una forma d’evacuar sense passar-ho malament vomitant...ja que ho havia provat però ho passava fatal i acabava vomitant poquíssim...

Quan aconseguia sentir-me buida de l’estómac, tenia una sensació d’eufòria/seguretat boníssima, però s’acabava automàticament quan feia entrar algun aliment al cos.

Vaig passar una època bastant llarga de compra compulsiva de roba. Cada dissabte anàvem a comprar amb el meu xicot, i havia de comprar qualsevol cosa, encara que fos un top, uns pantalons, o una peça de roba interior... de les quals, moltes no vaig ni arribar a estrenar. Suposo que era comprar alguna cosa que em fes sentir segura en un moment donat. A la botiga m’hi podia veure més o menys bé i a casa em mirava i remirava de dalt a baix i em veia gooooorda, goooorda! I no exagero, la sensació de gorda creixia per moments. Em preguntava com m’havia arribat a veure bé en el moment de comprar-ho i a casa em podia veure tan malament...

No em plantejava que tenia un problema de patologia alimentària. Quan la gent em deia que estava agafant anorèxia jo els contestava: - Però que no em veieu com estic?? A més no paro de menjar!! Les anorèxiques estan primes i mireu-me a mi!!
De la manera que contestava, no m’insistien gaire, perquè m’enfadava molt...
L’últim estiu abans d’ingressar, vaig anar de vacances a Eivissa amb el xicot, i cada dia li deia que em cronometrés les abdominals, les flexions i el manipulava de tal manera que anàvem a còrrer per Eivissa, per fer el meu esport diari...(que fort quan ho escric ara...).

· AÏLLAMENT
A la feina m’estava distanciant molt de la meva amiga i companya de feina. Sempre ens ho havíem explicat tot, però el meu secret de l’obsessió que tenia, tot i que saltés a la vista, jo no li explicava... i això anava fent que jo m’anés separant i distanciant. La relació es va perdre força...

A casa ja ho he dit abans. La pitjor relació familiar que he pogut viure! No suportava estar a casa, només quan hi havia el meu pare em podia sentir una mica bé, i ni així, perquè arrossegava un odi cap a la meva mare i al meu germà. Al meu germà el maltractava psicològicament, com si fos una “merda” per mi, el trepitjava, l’humiliava sense ser conscient del mal que li podia estar fent...o potser si, era el que jo buscava, fer-li mal, per sentir-me bé jo mateixa, sentir-me superior a ell. Em puc sentir malament dient això ara, però asseguro que he arribat a disfrutar veient com ell plorava per alguna cosa que li preocupava, m’agradava veure’l patir.

Amb les amigues...més del mateix. Sopars que s’organitzaven jo no apareixia, sempre tenia alguna excusa per no anar-hi, i acabava sortint amb el meu xicot, si sortíem...

Fins i tot a casa del meu xicot, que hi anàvem els diumenges a sopar, van acabar fent-me el menjar que jo volia...

Cada vegada em sentia més malament i les etapes d’eufòria costaven més de tenir. No recordo en cap moment haver baixat la guàrdia en 4 anys! Des que vaig començar amb una simple dieta, un gimnàs algun cop per setmana, fins a arribar al punt que estava arribant...Sempre em permetia més, però mai menys...Cada setmana, nous i més estrictes objectius difícils o impossibles d’aconseguir...

Quan a casa vam fer obres, vam anar a viure a casa dels avis. Allà vaig saber-me-les muntar per manipular-los i fer el tonto amb el menjar tan com vaig voler, i els meus pares per no discutir davant de tota l’altra família, tampoc em van atabalar gaire. Algun cop que el meu pare em va obligar a menjar una peça de carn o peix al dia es va muntar un sideral, i ja no va insistir mes...

· NO PODER MÉS...
Potser per això va arribar una època en què no podia més. Volia desaparèixer, no sabia com portar-ho, ja res em feia sentir feliç, els objectius ja no els aconseguia encara que fes l’esforç en tot moment...Plorava, plorava i plorava, no tenia cap il·lusió per res, no estava bé amb ningú, i menys amb mi mateixa.
En quatre o cinc anys no m’havia permès cap errada, no m’havia permès baixar la guàrdia i menjar de més, o deixar d’anar al gimnàs un dia perquè si, no m’havia permès explicar que no estava bé, que necessitava ajuda, tot m’ho havia fet sola...i tot i explotar, vaig decidir continuar una mica més!

Un dia a casa no vaig poder més i em vaig posar a plorar. Els vaig dir que tenia un problema, que necessitava ajuda i no sabia sortir-me’n sola. M’havia obsessionat de tal manera que estava dins un pou, volia sortir-ne però no tenia ni idea de com.
Aquell dia va ser un drama, i els meus pares em van dir que em donaven la última oportunitat de provar-ho, i sinó, buscarien ajuda d’un metge, que la cosa se n’havia anat de les mans, i ja no era tolerable.

Vaig provar la última i més estricte dieta que he fet mai. De dilluns a diumenge havia de menjar:
Esmorzar: 1 tall de pa bimbo integral amb pavo.
Tentempié: 2 rodanxes de pinya a mig matí.
Dinar: Arròs bullit per dinar i un tall de petxuga de pollastre a la planxa.
Berenar: Clares d’ous bullits amb pinya en rodanxes.
Sopar: Amanida de tonyina o un tall de peix (sense fregir).
I a més a més la primera setmana 8 pastilles diàries, la segona, 10, i la tercera 12 pastilles cada dia.
Això últim no els va semblar bé als meus pares, però com que veien que pel menys menjaria d’aquesta manera van accedir.
És una dieta que em van preparar al gimnàs, i les pastilles me les venia il·legalment una monitora, per un preu...que buff, val més no comptar tot el que m’hi vaig gastar...
Total, que després de 3 setmanes de menjar el mateix estava d’un humor que ja es pot imaginar...I una ansietat...
Vaig tornar a tenir un baixón a casa. Ni així me’n sortia, això tampoc m’estava fent feliç, valia més morir-me que no viure d’aquesta manera...
La meva vida havia perdut tot el sentit, estava amargada, depressiva, em faltava vitalitat.
Em marejava, i havia caigut més d’un cop, però mira, això encara m’agradava. La sensació de sentir-me dèbil era com una dosi, una senyal de faltar-me vitamines, potassi o el que fos...per tan, alguna cosa havia perdut el meu cos...

La regla la tenia perquè me la van provocar amb unes pastilles i llavors em van receptar les anticonceptives, que més endavant, quan se’m van treure vaig estar més d’un any i mig sense la regla...

· PRIMER PAS
Aquell dia de baixón el meu pare em va dir que s’havia acabat. A partir d’ara els faria cas a ells i m’ajudarien a sortir-me’n. Estava tan cremada, tan farta de tot, tan cansada de lluitar per una cosa que mai arribava... que vaig dir que si, que tenia un problema i em volia curar.

Aquell dia, em va adelantar el regal de reis: el cotxe nou.
L’endemà anàvem a esquiar i em van dir que me’l regalaven i així podíem anar-hi amb el meu.
També em van dir que tirés endavant i lluités per estar millor. Vaig somriure...però res més.
L’endemà no em va donar la gana d’agafar el meu cotxe nou. Per què? Ja ni ho sé...tenia tants canvis d’humor...

El dissabte em va portar amb el metge de capçalera, el qual em va diagnosticar textualment: Anorèxia Nerviosa “de llibre”. De seguida em van enviar a Girona a la U.P.A. (Unitat Patologies Alimentàries), i en Pablo em va dir que estava per ingressar al centre.

· PRE-INGRÉS
Buah! Estava flipant. Estava d’acord que tenia un problema, però d’anorèxia res eh!! I a més per ingressar!! Però què deien... Al sortir els vaig dir als meus pares que res de res del que deia, i els vaig veure tan convençuts de que em farien fer el que els metges diguessin que em vaig espantar. De seguida em vaig arrepentir d’haver demanat ajuda.
Vaig començar amb un pre-ingrés anant un cop per setmana al psicòleg. Va ser les tres pitjors setmanes de malaltia.
Sabia que havia d’aprofitar al màxim per fer el que volgués, perquè si m’ingressaven se m’havia acabat menjar el que jo volia.

Tenia atacs d’ansietat i ràbia. La meva mare no em podia agafar sola, i havia de fer venir al meu pare perquè entre tots dos m’agafessin per les cames i els braços dels atacs que tenia.
Empalmava les hores dels menjars, trigava hores...
Recordo aquestes setmanes borroses, el meu pare agenollant-se davant meu plorant i suplicant-me que mengés, que m’estava morint i que si jo em moria ell es moriria a darrera...
El metge havia arribat a venir a casa a mirar-me el sucre i dir-me que no sabia el què estava fent... que m’estava deixant perdre...però segueixo dient que aquesta sensació de flotar, de mareig m’agradava molt...em feia sentir prima.

Al obligar-me a menjar, vaig tornar a intentar vomitar però venien els meus pares al darrera per frenar-me. En un moment de lucidesa vaig llençar totes les pastilles al wc, però com amb tot, me’n vaig arrepentir.

La meva mare va deixar de treballar per estar amb mi, no podia estar sola. A vegades li demanava si us plau que em deixés sola una estona a l’habitació, i allà m’autolesionava les mans, em tallava els llavis... suposo que per cridar l’atenció una mica més encara...me les havien d’embenar perquè no m’esgarrapés més.

· REFLEXIÓ
Això i moltes coses més que segurament m’he oblidat perquè el meu cap ho vol esborrar han sigut la meva vida dels 16 als 20 anys aproximadament.
Sé que he deixat passar forces anys sense valorar ni disfrutar res del dia a dia ni del que tenia, i això no ho tornaré a tenir més, perquè els anys quan han passat no tornen, però si que puc dir que ara he recuperat el somriure, la il·lusió per la vida i sobretot el SENTIR, ja que els sentiments se’m van tornar de pedra durant un bon temps...

Ara camino amb el cap ben alt, em sento bé amb mi mateixa i puc menjar com una persona normal sense sentir aquella culpabilitat. Puc disfrutar, riure, sentir, escoltar, ajudar, parlar, equivocar-me, aprendre, ser jo mateixa sense aparentar una imatge, etc etc.
Crec que puc valorar la vida d’una altra manera, i ara sé del cert que sola, no me’n hagués sortit.

És difícil i molt dur, però NO IMPOSSIBLE.

Gràcies a tota la família, en especial a l’avi, que quan es va morir, jo estava malalta i no vaig sentir res, però sé que l’he estimat i l’estimo molt.
Gràcies al grup, a tots els terapeutes, als amics i amigues que tinc, companys de feina i amistats properes...
Sense tota aquesta gent no hagués sigut possible el meu tractament i curació.

Tot i passar per tot això, diuen que “no hay mal que por bien no venga” o “después de la tormenta siempre llega la calma”... i és ben veritat!



Testimoni de un pare


Quan ens van demanar que expliquéssim el nostre testimoni, al principi ens va semblar una idea interessant, però el que no pensàvem era que aquest fet, ens fes reviure aquells moments tan infernals de la nostra vida, quan no érem capaços de trobar una solució al estrany comportament de la nostra filla, comportament que ens provocava el viure constantment amb el neguit al cos, sempre pendents del telèfon, que des de l’altre costat, alguna veu ens comuniqués el enèsim intent de suïcidi de la nostra filla.

· ¿Com ho hauria intentat aquesta vegada?
Prenent-se un pot de pastilles, tallant-se les venes, o ves a saber de quina altra manera ho faria.

· ¿Quan de temps durarien els ingressos al hospital psiquiàtric?
· ¿Seriem capaços de curar la nostra filla?

La veritat, és que cada vegada ens quedaven menys esperances de trobar una solució al seu estrany comportament
Uns metges ens deien que no tenia res, que només volia cridar l’atenció, d’altres ens deien que era culpa nostra, que si la nostra filla rebutjava els aliments, era perquè no érem capaços de cuinar uns plats que li resultessin atractius, d’altres que si patia una depressió... En resum que ens resultava del tot impossible trobar una solució al nostre problema, un problema que ni els metges eren capaços de diagnosticar.

Però malgrat tot, no varem perdre mai l’esperança, algú ens va parlar de la possibilitat de que patís una malaltia quasi desconeguda, anomenada anorèxia nerviosa.

Ens va faltar temps per buscar centres que tractessin aquesta malaltia, per tal de poder iniciar un tractament, en cas que realment fos això el que tingués.

Per fi ens van diagnosticar que presentava un quadre avançat d’anorèxia nerviosa, ja podíem començar a tractar a la nostra filla, per fi es curaria i tornaria a ser la nena dolça i alegre que havia estat anys enrere.

Afortunadament varem trobar un tractament privat a Barcelona, allà ens van dir que l’única manera de curar a la nostra filla, era fent hospital de dia, la qual cosa suposava anar a viure a Barcelona, doncs fora del tractament no podia estar sola. Com us podeu imaginar aquesta solució era totalment impossible, no ens podíem permetre el luxe de llogar un pis a Barcelona i molt menys anar a i venir diàriament des d’Olot.

En fi, després d’exposar tots els problemes al metge del centre privat, varem arribar a la solució de portar-la tres cops per setmana, però conscients de que si no feia el tractament diari, seria molt difícil, per no dir impossible, que es curés.
Sortosament als quatre o cinc mesos d’haver iniciat el tractament a Barcelona, el psiquiatre del centre ens va donar la noticia de la nostra vida, per fi s’obria un centre a Girona!

Bé, ara ja han passat més de dos anys que està en tractament, a l’U.P.A que es troba a la Clínica Bofill. Finalment podem respirar tranquils, tot nosaltres inclosa ella. La nostra filla torna a ser la mateixa que havia estat ja fa molt anys. Ens ha canviat la vida, tornem a ser una família unida, hem recuperat el somriure, tornem a dialogar... però no ha estat fàcil. Els primers mesos de tractament varen ser un infern, ja que la nostra filla no volia curar-se, però gràcies al meravellós equip metge-terapèutic de l’U.P.A, i als seus savis consells, ara per ara podem respirar tranquils.

Serveis

Sector tractament
Servei de diagnosi i orientació metge i terapèutica. (Gratuit).
Servei d'hospital de dia.
Servei de grups externs.
Servei de consultes externs.
Servei psico-educatiu familiar per famílies.
Servei de Grups externs per menjadors compulsius.

Sector prevenció i educació
Servei d'assessorament a famílies.(Gratuit)
Servei de xerrades i conferències d'informació i prevenció a centres docents i no docents.
Servei d' informació i assessorament a professionals de la salut.
Servei d' informació i assessorament a mitjans de comunicació social.



U.P.A GIRONA es trova a:
Clinica Doctor Bofill, Ronda Sant Antoni M Claret, 20
17002 Girona.
Catalunya - España.

Telèfon 00 34 972-204350 ext. 601
Fax 00 34 972-208386

De Dilluns a Divendres de 9hs A 18.30hs
info@upagirona.com