Testimonis
Testimoni de una noia de 24 anys amb Anorèxia Nerviosa
· INICI
Quan em van dir per fer el testimoni a la web vaig pensar: -Que guai!, però em penso que em costarà més del que em pensava... fa remoure molts mals moments, i a ningú li agrada reviure-ho...tot i que pot ser bo fer-ho de tan en tan per no tornar-hi a passar.
No recordo quan va començar tot, suposo que es porta a dins i acaba sortint en alguna etapa de l’adolescència.
Ja de petita sempre era la més acomplexada. Les meves amigues començaven a fer el canvi de nena-dona i jo no. Elles tenien pit, compraven pantalons cenyits, els nois els anaven al darrera...i jo seguia sense canviar, m’havia de comprar roba de nena, no trobava talles de roba juvenil perquè era massa esquifida, petita...i plorava perquè no podia vestir-me com elles i marcar cul, pit... Amb les amigues, jugàvem a fer la “noia perfecta”, buscant les qualitats de cada una de nosaltres, i llavors buscàvem la “noia defecte” amb els defectes de totes. No recordo estar en cap qualitat de la “noia perfecta”, en canvi, si en l’altra...en aquestes situacions, em sentia malament, ridícula, lletja, inferior... simplement, el millor era esperar que passessin...
· ADOLESCÈNCIA
Poc a poc vaig anar canviant i vaig passar una època més bona, més segura amb el meu aspecte físic. Estava fent el canvi, per tan, el meu cos adquiria forma de noia, cosa que m’agradava (de moment). Estava deixant de ser aquell sac d’ossos sense res per destacar...
Quan em deien que algun noi m’anava al darrera no m’ho creia, sempre pensava que devien voler riure’s de mi.
Recordo la temporada 1997-98 una de les millors èpoques. Sortia, m’ho passava bé, lligava, etc.
Amb la família tenia algun conflicte amb el tema dels horaris. Sempre em feien tornar abans que totes. La meva cosina i jo sempre érem les excepcions, i això em feia sentir “diferent” a la resta...però sincerament, per la resta de coses puc considerar que estava molt més contenta.
Amb tot això no vull dir que hagi passat una mala infància-adolescència ni molt menys, però si que tenia aquests sentiments d’inferioritat.
A casa també em passava, perquè el meu germà sempre era el que tenia les coses clares. Ell volia fer una carrera, tenia il·lusions i era molt responsable. Era agradable, sensible amb tothom i el veia com el mimat de la casa, o jo com la ovella negra. Jo era molt més rebel, no sabia el que volia en un futur, era inconformista amb les seves normes... Això va començar-me a generar uns gelos, que van passar a convertir-se en malaltia pura.
Com amb quasi tot, també vaig ser la última de començar a fumar, ja que sabia que els meus pares no ho suportaven i no els volia decebre, a més, sempre m’havien inculcat que fumar era dolent i per l’asma no m’aniria gens bé.
Però ja n’hi havia prou de ser diferent, almenys amb el que podia triar jo, pensava fer el que em donés la gana! Al fi i al cap era la meva vida. Aquí devia ser quan vaig entrar a l’època més rebel i a fumar porros, les primeres borratxeres...
Sortint amb el xicot les coses a casa van canviar una mica. Ja no se m’imposava tan, les hores de tornar a la nit es van allargar com amb la resta de la colla. Per aquestes en tenia 16, i ell era una persona que no em va deixar “desmadrar” i per por a perdre’l, no vaig provar les drogues, tot i que li havia insistit alguna vegada.
Amb els menjars, fins aquesta època no havien condicionat la meva vida. Moltes vegades a la feina sortíem a comprar “porqueries” i a mig matí ens ho menjàvem. Un dia, un company de feina em va preguntar: - I tu, menjant totes aquestes porqueries, no fas res d’esport? (la meva traducció va ser: - Nena, t’estàs posant com una bola...).
Aquell mateix matí m’estava apuntant al gimnàs. No sabia a on m’estava posant.
Com ja he dit abans, els menjars no em condicionaven, però al haver fet el canvi, si que estava acomplexada per vàries zones del meu cos, com la panxa, les cuixes... m’havia notat un canvi molt gran, de ser poqueta cosa a tenir forma, però no la forma que a mi m’agradaria tenir. Em sentia desproporcionada, per això, apuntar-me al gimnàs va ser per mi una manera de moldejar el meu cos.
· A PARTIR DELS 17 ANYS
Poc a poc m’anava “cuidant” més per aconseguir sentir-me més bé amb mi mateixa, amb el meu cos, més segura...El meu xicot em deia que ja li agradava tal com era però jo li deia que si estigués més prima li agradaria més... Com que tampoc era una cosa preocupant, ningú més li va donar importància, potser pel simple fet de que tothom té manies!
A casa vaig parlar amb la meva mare, de que aquell últim any m’havia engreixat força i si em podia fer una dieta.
Ella em va veure força preocupada i per veure’m més tranquil·la i contenta va demanar dietes a amigues seves i feia plats més lleugers.
Això em va portar a suprimir també les famoses “porqueries” que menjava entre àpats, com eren la bolleria, la xocolata, les xuxeries, etc.
Em vaig proposar controlar-m’ho per saber fins a quin punt podia arribar. Aquí ja m’estava obsessionant força.
Tenia una gràfica amb el pes de cada dia, i a finals de setmana comptava els grams o quilos que havia perdut.
No em permetia baixar, si hi havia algun dia que la bàscula marcava alguns grams de més, em posava malament, tenia por a no parar d’engreixar-me, per tan, buscava altres alternatives: vaig augmentar les hores de gimnàs, rebaixar quantitats de menjar...
No ho veia com una malaltia ni com una obsessió, simplement m’estava cuidant amb l’alimentació.
La bàscula va arribar a ser la meva millor amiga. Em podia pesar 4 o 5 cops al dia, abans i després de dinar, amb i sense roba, abans i després d’anar al wc... per controlar el meu pes real en tot moment.
· OBSESSIÓ = CANVIS CONSTANTS D’HUMOR
Quan el pes no era el que jo esperava o desitjava, m’autocastigava plorant a l’habitació tota sola, mirant-me al mirall com m’havia crescut la panxa i pensava que la gent em notaria molt el canvi de pes! Em sentia molt culpable d’haver menjat...
Cada vegada era més difícil baixar de pes, al principi va ser molt fàcil, però després costava cada cop més. Per això, com més suprimia aliments i més esport feia, més irritable em sentia.
A casa la comunicació amb mi pràcticament era nul·la. Em sentia atacada en tot moment. Quan la meva mare em preguntava alguna cosa li contestava malament, i dient-li: a tu què t’importa xafardera?
Tot el que em deien o preguntaven m’ho prenia com que em volien controlar, que volien saber coses per xafardejar i que jo no els importava per res. Parlo en plural, referint-me al meu germà també.
El meu pare normalment era de viatge i clar, a les hores dels àpats érem nosaltres tres. Les converses eren de la feina del meu germà, de coses de la meva mare...i de mi, res. Si no em parlaven, em sentia desplaçada i marginada, sola, i si em preguntaven alguna cosa, estava tan rabiosa que la resposta sempre era algun moc dels meus, per tan, van acabar per seure a taula i xerrar ells dos. Cada hora d’àpat era un canvi d’humor brutal, entre afrontar-me al menjar d’ells i veure el meu, que era miserable i sense gust i tenir la situació de sentir-me sola i marginada...ho passava fatal, i és quan acabava de dinar ràpid i anava cap a dalt a posar-me música, plorar i fer abdominals.
A la tarda entrava a treballar, i quan sortia, directe cap al gimnàs!!! Oooh, per fi, tot el dia esperant per arribar al gimnàs, que era el millor moment del dia! Allà hi tenia la meva gent, la meva gran addicció (cremar).
Per continuar amb el meu control de pes que fos sempre a la baixa i mai a l’alça, vaig pensar en comprar diurètics a la farmàcia, que me’ls van vendre sense cap mena de problemes. Tampoc hi trobava gaire l’efecte fins que un dia vaig descobrir unes herbes laxants que em feien un efecte quasi immediat.
No me’n feia gaires vegades, només quan anava malament de ventre, però clar, pensant tan en aprimar-me, vaig passar de fer-ho poc a prendre-m’ho a diari... A més, com que no he sabut vomitar mai, era una forma d’evacuar sense passar-ho malament vomitant...ja que ho havia provat però ho passava fatal i acabava vomitant poquíssim...
Quan aconseguia sentir-me buida de l’estómac, tenia una sensació d’eufòria/seguretat boníssima, però s’acabava automàticament quan feia entrar algun aliment al cos.
Vaig passar una època bastant llarga de compra compulsiva de roba. Cada dissabte anàvem a comprar amb el meu xicot, i havia de comprar qualsevol cosa, encara que fos un top, uns pantalons, o una peça de roba interior... de les quals, moltes no vaig ni arribar a estrenar. Suposo que era comprar alguna cosa que em fes sentir segura en un moment donat. A la botiga m’hi podia veure més o menys bé i a casa em mirava i remirava de dalt a baix i em veia gooooorda, goooorda! I no exagero, la sensació de gorda creixia per moments. Em preguntava com m’havia arribat a veure bé en el moment de comprar-ho i a casa em podia veure tan malament...
No em plantejava que tenia un problema de patologia alimentària. Quan la gent em deia que estava agafant anorèxia jo els contestava: - Però que no em veieu com estic?? A més no paro de menjar!! Les anorèxiques estan primes i mireu-me a mi!!
De la manera que contestava, no m’insistien gaire, perquè m’enfadava molt...
L’últim estiu abans d’ingressar, vaig anar de vacances a Eivissa amb el xicot, i cada dia li deia que em cronometrés les abdominals, les flexions i el manipulava de tal manera que anàvem a còrrer per Eivissa, per fer el meu esport diari...(que fort quan ho escric ara...).
· AÏLLAMENT
A la feina m’estava distanciant molt de la meva amiga i companya de feina. Sempre ens ho havíem explicat tot, però el meu secret de l’obsessió que tenia, tot i que saltés a la vista, jo no li explicava... i això anava fent que jo m’anés separant i distanciant. La relació es va perdre força...
A casa ja ho he dit abans. La pitjor relació familiar que he pogut viure! No suportava estar a casa, només quan hi havia el meu pare em podia sentir una mica bé, i ni així, perquè arrossegava un odi cap a la meva mare i al meu germà. Al meu germà el maltractava psicològicament, com si fos una “merda” per mi, el trepitjava, l’humiliava sense ser conscient del mal que li podia estar fent...o potser si, era el que jo buscava, fer-li mal, per sentir-me bé jo mateixa, sentir-me superior a ell. Em puc sentir malament dient això ara, però asseguro que he arribat a disfrutar veient com ell plorava per alguna cosa que li preocupava, m’agradava veure’l patir.
Amb les amigues...més del mateix. Sopars que s’organitzaven jo no apareixia, sempre tenia alguna excusa per no anar-hi, i acabava sortint amb el meu xicot, si sortíem...
Fins i tot a casa del meu xicot, que hi anàvem els diumenges a sopar, van acabar fent-me el menjar que jo volia...
Cada vegada em sentia més malament i les etapes d’eufòria costaven més de tenir. No recordo en cap moment haver baixat la guàrdia en 4 anys! Des que vaig començar amb una simple dieta, un gimnàs algun cop per setmana, fins a arribar al punt que estava arribant...Sempre em permetia més, però mai menys...Cada setmana, nous i més estrictes objectius difícils o impossibles d’aconseguir...
Quan a casa vam fer obres, vam anar a viure a casa dels avis. Allà vaig saber-me-les muntar per manipular-los i fer el tonto amb el menjar tan com vaig voler, i els meus pares per no discutir davant de tota l’altra família, tampoc em van atabalar gaire. Algun cop que el meu pare em va obligar a menjar una peça de carn o peix al dia es va muntar un sideral, i ja no va insistir mes...
· NO PODER MÉS...
Potser per això va arribar una època en què no podia més. Volia desaparèixer, no sabia com portar-ho, ja res em feia sentir feliç, els objectius ja no els aconseguia encara que fes l’esforç en tot moment...Plorava, plorava i plorava, no tenia cap il·lusió per res, no estava bé amb ningú, i menys amb mi mateixa.
En quatre o cinc anys no m’havia permès cap errada, no m’havia permès baixar la guàrdia i menjar de més, o deixar d’anar al gimnàs un dia perquè si, no m’havia permès explicar que no estava bé, que necessitava ajuda, tot m’ho havia fet sola...i tot i explotar, vaig decidir continuar una mica més!
Un dia a casa no vaig poder més i em vaig posar a plorar. Els vaig dir que tenia un problema, que necessitava ajuda i no sabia sortir-me’n sola. M’havia obsessionat de tal manera que estava dins un pou, volia sortir-ne però no tenia ni idea de com.
Aquell dia va ser un drama, i els meus pares em van dir que em donaven la última oportunitat de provar-ho, i sinó, buscarien ajuda d’un metge, que la cosa se n’havia anat de les mans, i ja no era tolerable.
Vaig provar la última i més estricte dieta que he fet mai. De dilluns a diumenge havia de menjar:
Esmorzar: 1 tall de pa bimbo integral amb pavo.
Tentempié: 2 rodanxes de pinya a mig matí.
Dinar: Arròs bullit per dinar i un tall de petxuga de pollastre a la planxa.
Berenar: Clares d’ous bullits amb pinya en rodanxes.
Sopar: Amanida de tonyina o un tall de peix (sense fregir).
I a més a més la primera setmana 8 pastilles diàries, la segona, 10, i la tercera 12 pastilles cada dia.
Això últim no els va semblar bé als meus pares, però com que veien que pel menys menjaria d’aquesta manera van accedir.
És una dieta que em van preparar al gimnàs, i les pastilles me les venia il·legalment una monitora, per un preu...que buff, val més no comptar tot el que m’hi vaig gastar...
Total, que després de 3 setmanes de menjar el mateix estava d’un humor que ja es pot imaginar...I una ansietat...
Vaig tornar a tenir un baixón a casa. Ni així me’n sortia, això tampoc m’estava fent feliç, valia més morir-me que no viure d’aquesta manera...
La meva vida havia perdut tot el sentit, estava amargada, depressiva, em faltava vitalitat.
Em marejava, i havia caigut més d’un cop, però mira, això encara m’agradava. La sensació de sentir-me dèbil era com una dosi, una senyal de faltar-me vitamines, potassi o el que fos...per tan, alguna cosa havia perdut el meu cos...
La regla la tenia perquè me la van provocar amb unes pastilles i llavors em van receptar les anticonceptives, que més endavant, quan se’m van treure vaig estar més d’un any i mig sense la regla...
· PRIMER PAS
Aquell dia de baixón el meu pare em va dir que s’havia acabat. A partir d’ara els faria cas a ells i m’ajudarien a sortir-me’n. Estava tan cremada, tan farta de tot, tan cansada de lluitar per una cosa que mai arribava... que vaig dir que si, que tenia un problema i em volia curar.
Aquell dia, em va adelantar el regal de reis: el cotxe nou.
L’endemà anàvem a esquiar i em van dir que me’l regalaven i així podíem anar-hi amb el meu.
També em van dir que tirés endavant i lluités per estar millor. Vaig somriure...però res més.
L’endemà no em va donar la gana d’agafar el meu cotxe nou. Per què? Ja ni ho sé...tenia tants canvis d’humor...
El dissabte em va portar amb el metge de capçalera, el qual em va diagnosticar textualment: Anorèxia Nerviosa “de llibre”. De seguida em van enviar a Girona a la U.P.A. (Unitat Patologies Alimentàries), i en Pablo em va dir que estava per ingressar al centre.
· PRE-INGRÉS
Buah! Estava flipant. Estava d’acord que tenia un problema, però d’anorèxia res eh!! I a més per ingressar!! Però què deien... Al sortir els vaig dir als meus pares que res de res del que deia, i els vaig veure tan convençuts de que em farien fer el que els metges diguessin que em vaig espantar. De seguida em vaig arrepentir d’haver demanat ajuda.
Vaig començar amb un pre-ingrés anant un cop per setmana al psicòleg. Va ser les tres pitjors setmanes de malaltia.
Sabia que havia d’aprofitar al màxim per fer el que volgués, perquè si m’ingressaven se m’havia acabat menjar el que jo volia.
Tenia atacs d’ansietat i ràbia. La meva mare no em podia agafar sola, i havia de fer venir al meu pare perquè entre tots dos m’agafessin per les cames i els braços dels atacs que tenia.
Empalmava les hores dels menjars, trigava hores...
Recordo aquestes setmanes borroses, el meu pare agenollant-se davant meu plorant i suplicant-me que mengés, que m’estava morint i que si jo em moria ell es moriria a darrera...
El metge havia arribat a venir a casa a mirar-me el sucre i dir-me que no sabia el què estava fent... que m’estava deixant perdre...però segueixo dient que aquesta sensació de flotar, de mareig m’agradava molt...em feia sentir prima.
Al obligar-me a menjar, vaig tornar a intentar vomitar però venien els meus pares al darrera per frenar-me. En un moment de lucidesa vaig llençar totes les pastilles al wc, però com amb tot, me’n vaig arrepentir.
La meva mare va deixar de treballar per estar amb mi, no podia estar sola. A vegades li demanava si us plau que em deixés sola una estona a l’habitació, i allà m’autolesionava les mans, em tallava els llavis... suposo que per cridar l’atenció una mica més encara...me les havien d’embenar perquè no m’esgarrapés més.
· REFLEXIÓ
Això i moltes coses més que segurament m’he oblidat perquè el meu cap ho vol esborrar han sigut la meva vida dels 16 als 20 anys aproximadament.
Sé que he deixat passar forces anys sense valorar ni disfrutar res del dia a dia ni del que tenia, i això no ho tornaré a tenir més, perquè els anys quan han passat no tornen, però si que puc dir que ara he recuperat el somriure, la il·lusió per la vida i sobretot el SENTIR, ja que els sentiments se’m van tornar de pedra durant un bon temps...
Ara camino amb el cap ben alt, em sento bé amb mi mateixa i puc menjar com una persona normal sense sentir aquella culpabilitat. Puc disfrutar, riure, sentir, escoltar, ajudar, parlar, equivocar-me, aprendre, ser jo mateixa sense aparentar una imatge, etc etc.
Crec que puc valorar la vida d’una altra manera, i ara sé del cert que sola, no me’n hagués sortit.
És difícil i molt dur, però NO IMPOSSIBLE.
Gràcies a tota la família, en especial a l’avi, que quan es va morir, jo estava malalta i no vaig sentir res, però sé que l’he estimat i l’estimo molt.
Gràcies al grup, a tots els terapeutes, als amics i amigues que tinc, companys de feina i amistats properes...
Sense tota aquesta gent no hagués sigut possible el meu tractament i curació.
Tot i passar per tot això, diuen que “no hay mal que por bien no venga” o “después de la tormenta siempre llega la calma”... i és ben veritat!
|
