Testimonis
Testimoni de una noia de 24 anys amb Anorèxia Nerviosa
· INICI
Quan em van dir per fer el testimoni a la web vaig pensar: -Que guai!, però em penso que em costarà més del que em pensava... fa remoure molts mals moments, i a ningú li agrada reviure-ho...tot i que pot ser bo fer-ho de tan en tan per no tornar-hi a passar.
No recordo quan va començar tot, suposo que es porta a dins i acaba sortint en alguna etapa de l’adolescència.
Ja de petita sempre era la més acomplexada. Les meves amigues començaven a fer el canvi de nena-dona i jo no. Elles tenien pit, compraven pantalons cenyits, els nois els anaven al darrera...i jo seguia sense canviar, m’havia de comprar roba de nena, no trobava talles de roba juvenil perquè era massa esquifida, petita...i plorava perquè no podia vestir-me com elles i marcar cul, pit... Amb les amigues, jugàvem a fer la “noia perfecta”, buscant les qualitats de cada una de nosaltres, i llavors buscàvem la “noia defecte” amb els defectes de totes. No recordo estar en cap qualitat de la “noia perfecta”, en canvi, si en l’altra...en aquestes situacions, em sentia malament, ridícula, lletja, inferior... simplement, el millor era esperar que passessin...
· ADOLESCÈNCIA
Poc a poc vaig anar canviant i vaig passar una època més bona, més segura amb el meu aspecte físic. Estava fent el canvi, per tan, el meu cos adquiria forma de noia, cosa que m’agradava (de moment). Estava deixant de ser aquell sac d’ossos sense res per destacar...
Quan em deien que algun noi m’anava al darrera no m’ho creia, sempre pensava que devien voler riure’s de mi.
Recordo la temporada 1997-98 una de les millors èpoques. Sortia, m’ho passava bé, lligava, etc.
Amb la família tenia algun conflicte amb el tema dels horaris. Sempre em feien tornar abans que totes. La meva cosina i jo sempre érem les excepcions, i això em feia sentir “diferent” a la resta...però sincerament, per la resta de coses puc considerar que estava molt més contenta.
Amb tot això no vull dir que hagi passat una mala infància-adolescència ni molt menys, però si que tenia aquests sentiments d’inferioritat.
A casa també em passava, perquè el meu germà sempre era el que tenia les coses clares. Ell volia fer una carrera, tenia il·lusions i era molt responsable. Era agradable, sensible amb tothom i el veia com el mimat de la casa, o jo com la ovella negra. Jo era molt més rebel, no sabia el que volia en un futur, era inconformista amb les seves normes... Això va començar-me a generar uns gelos, que van passar a convertir-se en malaltia pura.
Com amb quasi tot, també vaig ser la última de començar a fumar, ja que sabia que els meus pares no ho suportaven i no els volia decebre, a més, sempre m’havien inculcat que fumar era dolent i per l’asma no m’aniria gens bé.
Però ja n’hi havia prou de ser diferent, almenys amb el que podia triar jo, pensava fer el que em donés la gana! Al fi i al cap era la meva vida. Aquí devia ser quan vaig entrar a l’època més rebel i a fumar porros, les primeres borratxeres...
Sortint amb el xicot les coses a casa van canviar una mica. Ja no se m’imposava tan, les hores de tornar a la nit es van allargar com amb la resta de la colla. Per aquestes en tenia 16, i ell era una persona que no em va deixar “desmadrar” i per por a perdre’l, no vaig provar les drogues, tot i que li havia insistit alguna vegada.
Amb els menjars, fins aquesta època no havien condicionat la meva vida. Moltes vegades a la feina sortíem a comprar “porqueries” i a mig matí ens ho menjàvem. Un dia, un company de feina em va preguntar: - I tu, menjant totes aquestes porqueries, no fas res d’esport? (la meva traducció va ser: - Nena, t’estàs posant com una bola...).
Aquell mateix matí m’estava apuntant al gimnàs. No sabia a on m’estava posant.
Com ja he dit abans, els menjars no em condicionaven, però al haver fet el canvi, si que estava acomplexada per vàries zones del meu cos, com la panxa, les cuixes... m’havia notat un canvi molt gran, de ser poqueta cosa a tenir forma, però no la forma que a mi m’agradaria tenir. Em sentia desproporcionada, per això, apuntar-me al gimnàs va ser per mi una manera de moldejar el meu cos.
· A PARTIR DELS 17 ANYS
Poc a poc m’anava “cuidant” més per aconseguir sentir-me més bé amb mi mateixa, amb el meu cos, més segura...El meu xicot em deia que ja li agradava tal com era però jo li deia que si estigués més prima li agradaria més... Com que tampoc era una cosa preocupant, ningú més li va donar importància, potser pel simple fet de que tothom té manies!
A casa vaig parlar amb la meva mare, de que aquell últim any m’havia engreixat força i si em podia fer una dieta.
Ella em va veure força preocupada i per veure’m més tranquil·la i contenta va demanar dietes a amigues seves i feia plats més lleugers.
Això em va portar a suprimir també les famoses “porqueries” que menjava entre àpats, com eren la bolleria, la xocolata, les xuxeries, etc.
Em vaig proposar controlar-m’ho per saber fins a quin punt podia arribar. Aquí ja m’estava obsessionant força.
Tenia una gràfica amb el pes de cada dia, i a finals de setmana comptava els grams o quilos que havia perdut.
No em permetia baixar, si hi havia algun dia que la bàscula marcava alguns grams de més, em posava malament, tenia por a no parar d’engreixar-me, per tan, buscava altres alternatives: vaig augmentar les hores de gimnàs, rebaixar quantitats de menjar...
No ho veia com una malaltia ni com una obsessió, simplement m’estava cuidant amb l’alimentació.
La bàscula va arribar a ser la meva millor amiga. Em podia pesar 4 o 5 cops al dia, abans i després de dinar, amb i sense roba, abans i després d’anar al wc... per controlar el meu pes real en tot moment.
· OBSESSIÓ = CANVIS CONSTANTS D’HUMOR
Quan el pes no era el que jo esperava o desitjava, m’autocastigava plorant a l’habitació tota sola, mirant-me al mirall com m’havia crescut la panxa i pensava que la gent em notaria molt el canvi de pes! Em sentia molt culpable d’haver menjat...
Cada vegada era més difícil baixar de pes, al principi va ser molt fàcil, però després costava cada cop més. Per això, com més suprimia aliments i més esport feia, més irritable em sentia.
A casa la comunicació amb mi pràcticament era nul·la. Em sentia atacada en tot moment. Quan la meva mare em preguntava alguna cosa li contestava malament, i dient-li: a tu què t’importa xafardera?
Tot el que em deien o preguntaven m’ho prenia com que em volien controlar, que volien saber coses per xafardejar i que jo no els importava per res. Parlo en plural, referint-me al meu germà també.
El meu pare normalment era de viatge i clar, a les hores dels àpats érem nosaltres tres. Les converses eren de la feina del meu germà, de coses de la meva mare...i de mi, res. Si no em parlaven, em sentia desplaçada i marginada, sola, i si em preguntaven alguna cosa, estava tan rabiosa que la resposta sempre era algun moc dels meus, per tan, van acabar per seure a taula i xerrar ells dos. Cada hora d’àpat era un canvi d’humor brutal, entre afrontar-me al menjar d’ells i veure el meu, que era miserable i sense gust i tenir la situació de sentir-me sola i marginada...ho passava fatal, i és quan acabava de dinar ràpid i anava cap a dalt a posar-me música, plorar i fer abdominals.
A la tarda entrava a treballar, i quan sortia, directe cap al gimnàs!!! Oooh, per fi, tot el dia esperant per arribar al gimnàs, que era el millor moment del dia! Allà hi tenia la meva gent, la meva gran addicció (cremar).
Per continuar amb el meu control de pes que fos sempre a la baixa i mai a l’alça, vaig pensar en comprar diurètics a la farmàcia, que me’ls van vendre sense cap mena de problemes. Tampoc hi trobava gaire l’efecte fins que un dia vaig descobrir unes herbes laxants que em feien un efecte quasi immediat.
No me’n feia gaires vegades, només quan anava malament de ventre, però clar, pensant tan en aprimar-me, vaig passar de fer-ho poc a prendre-m’ho a diari... A més, com que no he sabut vomitar mai, era una forma d’evacuar sense passar-ho malament vomitant...ja que ho havia provat però ho passava fatal i acabava vomitant poquíssim...
Quan aconseguia sentir-me buida de l’estómac, tenia una sensació d’eufòria/seguretat boníssima, però s’acabava automàticament quan feia entrar algun aliment al cos.
Vaig passar una època bastant llarga de compra compulsiva de roba. Cada dissabte anàvem a comprar amb el meu xicot, i havia de comprar qualsevol cosa, encara que fos un top, uns pantalons, o una peça de roba interior... de les quals, moltes no vaig ni arribar a estrenar. Suposo que era comprar alguna cosa que em fes sentir segura en un moment donat. A la botiga m’hi podia veure més o menys bé i a casa em mirava i remirava de dalt a baix i em veia gooooorda, goooorda! I no exagero, la sensació de gorda creixia per moments. Em preguntava com m’havia arribat a veure bé en el moment de comprar-ho i a casa em podia veure tan malament...
No em plantejava que tenia un problema de patologia alimentària. Quan la gent em deia que estava agafant anorèxia jo els contestava: - Però que no em veieu com estic?? A més no paro de menjar!! Les anorèxiques estan primes i mireu-me a mi!!
De la manera que contestava, no m’insistien gaire, perquè m’enfadava molt...
L’últim estiu abans d’ingressar, vaig anar de vacances a Eivissa amb el xicot, i cada dia li deia que em cronometrés les abdominals, les flexions i el manipulava de tal manera que anàvem a còrrer per Eivissa, per fer el meu esport diari...(que fort quan ho escric ara...).
· AÏLLAMENT
A la feina m’estava distanciant molt de la meva amiga i companya de feina. Sempre ens ho havíem explicat tot, però el meu secret de l’obsessió que tenia, tot i que saltés a la vista, jo no li explicava... i això anava fent que jo m’anés separant i distanciant. La relació es va perdre força...
A casa ja ho he dit abans. La pitjor relació familiar que he pogut viure! No suportava estar a casa, només quan hi havia el meu pare em podia sentir una mica bé, i ni així, perquè arrossegava un odi cap a la meva mare i al meu germà. Al meu germà el maltractava psicològicament, com si fos una “merda” per mi, el trepitjava, l’humiliava sense ser conscient del mal que li podia estar fent...o potser si, era el que jo buscava, fer-li mal, per sentir-me bé jo mateixa, sentir-me superior a ell. Em puc sentir malament dient això ara, però asseguro que he arribat a disfrutar veient com ell plorava per alguna cosa que li preocupava, m’agradava veure’l patir.
Amb les amigues...més del mateix. Sopars que s’organitzaven jo no apareixia, sempre tenia alguna excusa per no anar-hi, i acabava sortint amb el meu xicot, si sortíem...
Fins i tot a casa del meu xicot, que hi anàvem els diumenges a sopar, van acabar fent-me el menjar que jo volia...
Cada vegada em sentia més malament i les etapes d’eufòria costaven més de tenir. No recordo en cap moment haver baixat la guàrdia en 4 anys! Des que vaig començar amb una simple dieta, un gimnàs algun cop per setmana, fins a arribar al punt que estava arribant...Sempre em permetia més, però mai menys...Cada setmana, nous i més estrictes objectius difícils o impossibles d’aconseguir...
Quan a casa vam fer obres, vam anar a viure a casa dels avis. Allà vaig saber-me-les muntar per manipular-los i fer el tonto amb el menjar tan com vaig voler, i els meus pares per no discutir davant de tota l’altra família, tampoc em van atabalar gaire. Algun cop que el meu pare em va obligar a menjar una peça de carn o peix al dia es va muntar un sideral, i ja no va insistir mes...
· NO PODER MÉS...
Potser per això va arribar una època en què no podia més. Volia desaparèixer, no sabia com portar-ho, ja res em feia sentir feliç, els objectius ja no els aconseguia encara que fes l’esforç en tot moment...Plorava, plorava i plorava, no tenia cap il·lusió per res, no estava bé amb ningú, i menys amb mi mateixa.
En quatre o cinc anys no m’havia permès cap errada, no m’havia permès baixar la guàrdia i menjar de més, o deixar d’anar al gimnàs un dia perquè si, no m’havia permès explicar que no estava bé, que necessitava ajuda, tot m’ho havia fet sola...i tot i explotar, vaig decidir continuar una mica més!
Un dia a casa no vaig poder més i em vaig posar a plorar. Els vaig dir que tenia un problema, que necessitava ajuda i no sabia sortir-me’n sola. M’havia obsessionat de tal manera que estava dins un pou, volia sortir-ne però no tenia ni idea de com.
Aquell dia va ser un drama, i els meus pares em van dir que em donaven la última oportunitat de provar-ho, i sinó, buscarien ajuda d’un metge, que la cosa se n’havia anat de les mans, i ja no era tolerable.
Vaig provar la última i més estricte dieta que he fet mai. De dilluns a diumenge havia de menjar:
Esmorzar: 1 tall de pa bimbo integral amb pavo.
Tentempié: 2 rodanxes de pinya a mig matí.
Dinar: Arròs bullit per dinar i un tall de petxuga de pollastre a la planxa.
Berenar: Clares d’ous bullits amb pinya en rodanxes.
Sopar: Amanida de tonyina o un tall de peix (sense fregir).
I a més a més la primera setmana 8 pastilles diàries, la segona, 10, i la tercera 12 pastilles cada dia.
Això últim no els va semblar bé als meus pares, però com que veien que pel menys menjaria d’aquesta manera van accedir.
És una dieta que em van preparar al gimnàs, i les pastilles me les venia il·legalment una monitora, per un preu...que buff, val més no comptar tot el que m’hi vaig gastar...
Total, que després de 3 setmanes de menjar el mateix estava d’un humor que ja es pot imaginar...I una ansietat...
Vaig tornar a tenir un baixón a casa. Ni així me’n sortia, això tampoc m’estava fent feliç, valia més morir-me que no viure d’aquesta manera...
La meva vida havia perdut tot el sentit, estava amargada, depressiva, em faltava vitalitat.
Em marejava, i havia caigut més d’un cop, però mira, això encara m’agradava. La sensació de sentir-me dèbil era com una dosi, una senyal de faltar-me vitamines, potassi o el que fos...per tan, alguna cosa havia perdut el meu cos...
La regla la tenia perquè me la van provocar amb unes pastilles i llavors em van receptar les anticonceptives, que més endavant, quan se’m van treure vaig estar més d’un any i mig sense la regla...
· PRIMER PAS
Aquell dia de baixón el meu pare em va dir que s’havia acabat. A partir d’ara els faria cas a ells i m’ajudarien a sortir-me’n. Estava tan cremada, tan farta de tot, tan cansada de lluitar per una cosa que mai arribava... que vaig dir que si, que tenia un problema i em volia curar.
Aquell dia, em va adelantar el regal de reis: el cotxe nou.
L’endemà anàvem a esquiar i em van dir que me’l regalaven i així podíem anar-hi amb el meu.
També em van dir que tirés endavant i lluités per estar millor. Vaig somriure...però res més.
L’endemà no em va donar la gana d’agafar el meu cotxe nou. Per què? Ja ni ho sé...tenia tants canvis d’humor...
El dissabte em va portar amb el metge de capçalera, el qual em va diagnosticar textualment: Anorèxia Nerviosa “de llibre”. De seguida em van enviar a Girona a la U.P.A. (Unitat Patologies Alimentàries), i en Pablo em va dir que estava per ingressar al centre.
· PRE-INGRÉS
Buah! Estava flipant. Estava d’acord que tenia un problema, però d’anorèxia res eh!! I a més per ingressar!! Però què deien... Al sortir els vaig dir als meus pares que res de res del que deia, i els vaig veure tan convençuts de que em farien fer el que els metges diguessin que em vaig espantar. De seguida em vaig arrepentir d’haver demanat ajuda.
Vaig començar amb un pre-ingrés anant un cop per setmana al psicòleg. Va ser les tres pitjors setmanes de malaltia.
Sabia que havia d’aprofitar al màxim per fer el que volgués, perquè si m’ingressaven se m’havia acabat menjar el que jo volia.
Tenia atacs d’ansietat i ràbia. La meva mare no em podia agafar sola, i havia de fer venir al meu pare perquè entre tots dos m’agafessin per les cames i els braços dels atacs que tenia.
Empalmava les hores dels menjars, trigava hores...
Recordo aquestes setmanes borroses, el meu pare agenollant-se davant meu plorant i suplicant-me que mengés, que m’estava morint i que si jo em moria ell es moriria a darrera...
El metge havia arribat a venir a casa a mirar-me el sucre i dir-me que no sabia el què estava fent... que m’estava deixant perdre...però segueixo dient que aquesta sensació de flotar, de mareig m’agradava molt...em feia sentir prima.
Al obligar-me a menjar, vaig tornar a intentar vomitar però venien els meus pares al darrera per frenar-me. En un moment de lucidesa vaig llençar totes les pastilles al wc, però com amb tot, me’n vaig arrepentir.
La meva mare va deixar de treballar per estar amb mi, no podia estar sola. A vegades li demanava si us plau que em deixés sola una estona a l’habitació, i allà m’autolesionava les mans, em tallava els llavis... suposo que per cridar l’atenció una mica més encara...me les havien d’embenar perquè no m’esgarrapés més.
· REFLEXIÓ
Això i moltes coses més que segurament m’he oblidat perquè el meu cap ho vol esborrar han sigut la meva vida dels 16 als 20 anys aproximadament.
Sé que he deixat passar forces anys sense valorar ni disfrutar res del dia a dia ni del que tenia, i això no ho tornaré a tenir més, perquè els anys quan han passat no tornen, però si que puc dir que ara he recuperat el somriure, la il·lusió per la vida i sobretot el SENTIR, ja que els sentiments se’m van tornar de pedra durant un bon temps...
Ara camino amb el cap ben alt, em sento bé amb mi mateixa i puc menjar com una persona normal sense sentir aquella culpabilitat. Puc disfrutar, riure, sentir, escoltar, ajudar, parlar, equivocar-me, aprendre, ser jo mateixa sense aparentar una imatge, etc etc.
Crec que puc valorar la vida d’una altra manera, i ara sé del cert que sola, no me’n hagués sortit.
És difícil i molt dur, però NO IMPOSSIBLE.
Gràcies a tota la família, en especial a l’avi, que quan es va morir, jo estava malalta i no vaig sentir res, però sé que l’he estimat i l’estimo molt.
Gràcies al grup, a tots els terapeutes, als amics i amigues que tinc, companys de feina i amistats properes...
Sense tota aquesta gent no hagués sigut possible el meu tractament i curació.
Tot i passar per tot això, diuen que “no hay mal que por bien no venga” o “después de la tormenta siempre llega la calma”... i és ben veritat!
Testimoni de una noia de 27 anys amb Bulímia Nervosa
No tinc una edat on dir que la meva malaltia va començar a sobresortir, però, parlant amb la meva mare em va dir que tenia sis anyets va començar a notar que el meu caràcter canviava.
De ben petita era més avia una nena riallera, feliç,amb amics,...però de mica en mica em vaig anar transformant en una nena totalment diferent: sempre tenia problemes a classe amb els companys, solia plorar molt, sempre necessitava tenir gent al meu voltant, ja que estava molt "emmarada".
Recordo que la necessitava per mi les 24 hores del dia, però el canvi de nena a dona va ser dolentíssim. Em sentia el bitxo "raro" de tot arreu, era com si m’haguessin creat diferent i no pogués estar bé amb ningú, i el més dolent de tot, ni a mi mateixa.
No tenia amics ni amigues, em sentia molt gorda i molt fastigosa, ni em sentia apta com a persona i la SOLEDAT era cada vegada més intensa, em feia fàstig mirar-me al mirall i que em veiessin despullada.
Ja era una cosa inexplicable, per mi el cos era deforme, buturut, greixós, cel·lulitis,... Amb el menjar no podia, necessitava menjar coses dolces, encara que em sentís culpable era un vici.
Amb 13 anys mirant una revista vaig descobrir la meva salvació: unes pastilles que s’inflaven dins la meva panxa i per tant no em deixaven menjar i m’ajudarien a aprimar-me. Recordo que no eren excessivament barates i pel fet de no treballar havia d’aconseguir diners d’algun lloc.
Els meus pares des de molt petita i jo havíem estat omplint una guardiola, i pocs dies abans de que arribessin les pastilles l’havíem obert perquè no n’hi cabien més, i jo sense cap mena de remordiments vaig agafar un tant d’aquella petita fortuna i els vaig invertir en el que seria el final del meu cos.
I si la veritat és que em van fer aprimar, però també em van treure la gana i la meva flora intestinal, per tant, tenia diarrees intenses i el meu cos no feia la digestió, la baixada de pes va ser molt intensa. Amb els dies anava notant els pantalons més grossos i que tothom em deia: "Que guapa!!".
Els nois es fixaven en mi i ja no era la gorda fastigosa que a cap noi agradava. Però l’ansietat va poder amb mi, i un dia vaig tornar a menjar. Aquella nit no em vaig sentir gens culpable, però l’endemà el primer que vaig fer va ser pesar la roba que duia, el que jo pesava i buscar què m’havia pogut engreixar, en veure-ho la sensació de culpa i fastig cap a mi va ser brutal! Mai abans m’havia sentit tant MERDA!
Durant aquest temps a casa; el meu comportament era d’una nena estudiosa (cosa que no havia sigut mai), i donava la imatge de ser una persona molt responsable. Però en realitat portava una doble vida, el JO que volia fer creure a la gent i totalment oposat el JO real.
L’any que feia vuitè d'EGB va ser un total descontrol; em sentia guapa i si més no important. Aquest canvi va ser perquè tenia amics i amigues, xicot (el noi més guapo de la discoteca), i per tant, no em sentia SOLA: la meva paraula tabú. Aquell any també vaig començar a robar diners als meus pares per menjar,tabac, alcohol,...coses que em fessin oblidar la meva vida, que per mi era una tortura constant.
Un dia la meva mare va trobar a faltar diners i en preguntar-me si havia estat jo, li vaig jurar i perjurar que jo no havia estat, però ja se sap: s’enxampa abans a un mentider que a un coix.
L’escola va anar de mal en pitjor i per tant no em vaig treure el vuitè. La meva mare a través d’una amiga em va buscar una acadèmia on poder-me treure el graduat, ja que jo no volia estudiar més. Creia que jo tan sols servia per treballar a la fàbrica de suro on treballava.
En el curs 92-93 vaig entrar a una Acadèmia per poder-me graduar-hi, al mateix temps, l’amiga de la meva mare em donava classes per poder assolir el nivell que em tocava i poder-me’l treure. Però aquesta ajuda en lloc de prendre-me-la com a tal, me la vaig agafar massa a pit, creient-me que jo ho sabia tot. Anava per la vida de saberuda, inclús podia resultat a vegades ofensiva i carregant pel to que utilitzava per parlar amb les persones.
Fins i tot alguna professora m’havia dit si volia fer jo la classe, ja que "tenia més coneixements que ella". La meva finalitat era semblar-me a esta dona, ja que per mi era l'ideal a seguir, una persona intel·ligent i segura de si mateixa.
La meva conducta durant tot aquell any amb els meus pares va ser força bona, inclús vaig poder seguir una dieta ben feta, però a mitjans de curs l’ansietat va tornar a aparèixer i tornava a menjar coses dolces i més quantitat.
Això va fer que em deixés totalment pel que fa a l’aspecte físic. Aquell any a la classe hi havia també un noi que m’agradava i a més era corresposa, però al engreixar-me el seu comportament cap a mi va ser totalment diferent: vaig passar de ser el seu centre d’atenció a passar per davant d’ell i no fer-me ni cas.
El que sempre necessitava era agradar algú, per creure’m persona, per veure que realment era "guapa", i no era tant repel·lent com jo creia. Idealitzava qualsevol mirada de qualsevol noi, qualsevol paraula amable i to per sentir-me dona.
El primer i segon de BUP em van anar força bé les notes, però el menjar per mi era essencial i no podia estar dia sense donar-me un petit "atracon " de dolços realment encara que em sentís culpable. Ho necessitava, encara que m’anés engreixant i no agradés a cap noi. Si també és veritat que feia intents de dietes, però totes eren fallides, i tot per l’ansietat que portava a sobre, sobretot perquè em sentia SOLA.
El tercer de BUP va ser molt diferent, vaig suspendre i vaig haver de repetir, però l’any següent una porta gegant es va obrir davant meu en conèixer una noia del meu poble ja no estava SOLA. Ens vam fer tan amigues que vam decidir deixar d’estudiar i anar-nos a treballar, en dir-li això a la meva mare li va caure el món a sobre, però després de molt suplicar-li va decidir donar-me un vot de confiança.
Aquell any vaig descobrir moltes coses que mai m’havia atrevit a tastar, com la cocaïna, l'speed, els porros,... Cada cap de setmana anava borratxa i realment amb el cotxe reconec que era un perill, ja que per la meva vida mai patia, m’era igual morir o no.
Però la nostra amistat es va veure trencada quan ella va començar a sortir amb un noi que sempre li havia agradat molt i de cop em vaig tornar a quedar SOLA.
Per tant, per mi va ser com tornar a començar de nou, però aquesta vegada amb més recursos ja que tenia coses per desinhibir-me si estava malament. Aquí és quan vaig començar a beure sola i la veritat força quantitat d’alcohol al dia.
Necessitava sentir-me forta, ser la persona que durant uns mesos havia sigut, aquesta persona que jo sempre havia idealitzat: guapa, segura de si mateixa i sense por de res. Però aquesta SOLEDAT,va durar pocs mesos, ja que una amiga del passat tornava a estar al meu costat i amb ella quatre més.
Aquí vaig tornar a començar a sortir amb nois i sentir-me desitjada, ja que fins aquell moment mai havia estar amb cap noi, encara que jo pensés i em sentís buscona, sentir-me desitjada per un home era el que més desitjava, ja que això significava que l’atreia, que no era gorda ni fastigosa, que era GUAPA.
La relació amb els meus pares era molt dolenta tot el dia estàvem discutint, cridant...i un mes més tard vaig començar a sortir amb el germà d’aquesta amiga meva, sincerament no em puc creure ara com vaig actuar d’aquesta manera amb aquella persona. A mi aquest noi no m’agradava, ni molt menys l’estimava, però eren tant les ganes de voler marxar de casa meva que necessitava alguna excusa per marxar. Creia que així tot seria més fàcil i jo podria fer tot el que volgués, però va ser tot el contrari.
Ens vam comprar una casa amb l’ajuda dels meus pares (ja que ell no volia estar de lloguer), la meva àvia ens va pagar tots els electrodomèstics i jo vaig posar els mobles, ell en canvi pagava la hipoteca.
Vaig començar a treballar en una fàbrica del meu poble i "estudiava". Les primeres tres setmanes tot anava bé, però després durant uns llargs quatre anys van ser discussions rera discussions, inclús moltes vegades arribàvem a les mans. A mi ell em feia fastig, va arribar fins un punt que em feia basques que em toqués i tot era pel canvi que jo havia fet.
Durant els dos anys i mig tant sols feia que menjar (donar-me atracons), dormir, plorar o treballar. Realment portava una vida, que no era vida tants sols desitjava morir-me cada matí. Em vaig tornar a tallar els braços, i tornava a beure, inclús vaig tenir ganes de suïcidar-me però mai podia acabar de fer-ho (per sort).
Va arribar un dia que se’m va girar el xip i vaig tenir la gran necessitat d’aprimar-me, vaig començar fent dieta,però aquesta dieta va anar degenerant a cada cop menjar menys, també vaig descobrir el vòmit, el qual era cada cop més important a la meva vida. No podia passar ni un dia sense fer-ho. Hi havia dies que havia vomitat tres i fins i tot quatre cop al dia, però en contades vegades.
El que es va convertir també en un hàbit va ser pesar-me i mirar-me al mirall. Em podia arribar a pesar 8 i 9 cops al dia, sobretot abans de menjar i després de l'atracón i el vòmit. El que recordo amb més fastig però a la vegada amb més por eren aquells curts però intensius atracons. Pujar les escales com podia, mirar-me la panxa al mirall i tornar-me a mirar un cop haver acabat el vòmit.
Als 3 anys i mig vaig decidir comprar-me un ordinador, pero tant sols el feia servir per connectar-me a internet i parlar i parlar durant hores pels xats amb gent desconeguda però que durant uns minuts o hores t’escoltaven. Aquí ja no em tornava a sentir SOLA.
La relació amb els meus pares la veritat va anar millorant, però a causa de que els necessitava, perquè no em volia sentir sola. Volia parlar del que m’estava passant, vaig tornar amb ells per pur egoisme, no perquè realment volgués estar amb ells.
En fer els quatre anys vaig decidir deixar aquest noi i marxar d’aquella casa. Vaig conèixer nois per internet, o sigui que hi havia algú més a qui agradava i amb qui podia comptar: tornava a ser atractiva. Ara reconec que si no arribo a tenir internet i trobar a caps de turc que em fessin tornar a pujar la moral encara hi estaria...o pot ser ja seria morta.
A casa, amb els pares ja va ser un no acabar de vomitar i d'atracons, havia perdut simplement el control sobre mi i això m’angoixava, era un mentida darrera mentida, un vòmit darrera una altre,...
Un dia després d’un vòmit vaig decidir anar al metge de capçalera i explicar-li el que em passava i ell em va enviar a la UPA. La primera persona que vaig veure va ser l'Olga la qual em va transmetre tranquil·litat, ja que sabia de tot el que jo li parlava. Sense pensar-m’ho ni un moment vaig anar a la segona entrevista i en Pablo em va dir que sense el recolzament dels pares no me’n podria ensortir (creia que no tornaria mai més).
En arribar a casa li vaig explicar a la meva mare i pobreta se’m va desmaiar. Però el dilluns següent ja estàvem fent l’entrevista. Ha estat, crec, una de les úniques vegades que el meu "Taló d'Aquiles, d’impulsivitat, m’ha ajudat.
Vaig entrar a la UPA un 21 de novembre i el primer dia al sortir ja no volia tornar i tot perquè em feia por veure que hi havia tanta gent com jo. El camí no ha estat gens fàcil, ja que als 6 mesos em vaig escapar de casa saltant des de la finestra dels segon pis sense pensar ni per un moment en l'Eva (una companya de grup que també té l’alta i que estava amb mi aquell dia) ni amb els meus pares. Però el que si que puc dir és que per més que corria alguna cosa més creixia dins meu i més em perseguia i m’ofegava.
Em va costar molt tornar-me a enganxar al ritme. També reconec que no he estat i a vegades no sóc una persona massa fàcil de portar i ajudar, però crec que totes tenim els nostres ets i uts.
També és veritat que els meus punts febles (suposo que com a tothom) em juguen moltes males passades: la impulsivitat, la impaciència i la meva línea imaginària entre el que està bé o malament, més que res per sempre estar al límit de les coses.
Però reconec que ha valgut la pena passar tot el que he passat i que gràcies als meus pares (sobretot ells) i a la meva tia, les companyes del grup de autoajuda , els terapeutes i la persona que ha arribat fa un temps el meu xicot, m’han ajudat a ser com sóc.