Testimonio de un padre

Quan ens van demanar que expliquéssim el nostre testimoni, al principi ens va semblar una idea interessant, però el que no pensàvem era que aquest fet, ens fes reviure aquells moments tan infernals de la nostra vida, quan no érem capaços de trobar una solució al estrany comportament de la nostra filla, comportament que ens provocava el viure constantment amb el neguit al cos, sempre pendents del telèfon, que des de l'altre costat, alguna veu ens comuniqués el enèsim intent de suïcidi de la nostra filla.

· ¿Com ho hauria intentat aquesta vegada?

Prenent-se un pot de pastilles, tallant-se les venes, o ves a saber de quina altra manera ho faria.

· ¿Quan de temps durarien els ingressos al hospital psiquiàtric?
· ¿Seriem capaços de curar la nostra filla?

La veritat, és que cada vegada ens quedaven menys esperances de trobar una solució al seu estrany comportament
Uns metges ens deien que no tenia res, que només volia cridar l’atenció, d’altres ens deien que era culpa nostra, que si la nostra filla rebutjava els aliments, era perquè no érem capaços de cuinar uns plats que li resultessin atractius, d’altres que si patia una depressió... En resum que ens resultava del tot impossible trobar una solució al nostre problema, un problema que ni els metges eren capaços de diagnosticar.

Però malgrat tot, no varem perdre mai l’esperança, algú ens va parlar de la possibilitat de que patís una malaltia quasi desconeguda, anomenada anorèxia nerviosa.

Ens va faltar temps per buscar centres que tractessin aquesta malaltia, per tal de poder iniciar un tractament, en cas que realment fos això el que tingués.

Per fi ens van diagnosticar que presentava un quadre avançat d’anorèxia nerviosa, ja podíem començar a tractar a la nostra filla, per fi es curaria i tornaria a ser la nena dolça i alegre que havia estat anys enrere.

Afortunadament varem trobar un tractament privat a Barcelona, allà ens van dir que l’única manera de curar a la nostra filla, era fent hospital de dia, la qual cosa suposava anar a viure a Barcelona, doncs fora del tractament no podia estar sola. Com us podeu imaginar aquesta solució era totalment impossible, no ens podíem permetre el luxe de llogar un pis a Barcelona i molt menys anar a i venir diàriament des d’Olot.

En fi, després d’exposar tots els problemes al metge del centre privat, varem arribar a la solució de portar-la tres cops per setmana, però conscients de que si no feia el tractament diari, seria molt difícil, per no dir impossible, que es curés.
Sortosament als quatre o cinc mesos d’haver iniciat el tractament a Barcelona, el psiquiatre del centre ens va donar la noticia de la nostra vida, per fi s’obria un centre a Girona!

Bé, ara ja han passat més de dos anys que està en tractament, a l’U.P.A que es troba a la Clínica Bofill. Finalment podem respirar tranquils, tot nosaltres inclosa ella. La nostra filla torna a ser la mateixa que havia estat ja fa molt anys. Ens ha canviat la vida, tornem a ser una família unida, hem recuperat el somriure, tornem a dialogar... però no ha estat fàcil. Els primers mesos de tractament varen ser un infern, ja que la nostra filla no volia curar-se, però gràcies al meravellós equip metge-terapèutic de l’U.P.A, i als seus savis consells, ara per ara podem respirar tranquils.